Nuevo libro: ¿QUIEN TEME AL COPAGO? El papel de los precios en nuestras decisiones sanitarias

¿QUIÉN TEME AL COPAGO? El papel de los precios en nuestras decisiones sanitarias

Los Libros del Lince, agosto 2012 

WEB DEL LIBRO

PRESENTACIÓN

INDICE 

DONDE COMPRAR

CAPÍTULO ADICIONAL

¿Sabía usted  que la sanidad le cuesta casi el tiempo de trabajo de todo un mes cada año? La creencia popular de que la salud no tiene precio debería ir acompañada de la advertencia: “Pero tiene un elevado coste que hay que pagar” entre todos.

La intención de este libro es muy sencilla: mostrar que podríamos mejorar nuestra salud, si nos replanteamos la forma en que pagamos la sanidad, y exponer cuál es el papel de los precios en nuestras decisiones sanitarias. No se pretende aquí llegar a la conclusión de que el copago sanitario es bueno o malo, sino aportar pruebas y conocimiento científico sobre sus efectos, de manera que podamos utilizar la información para tomar decisiones más acertadas y más saludables. Lejos de aceptar las anécdotas y las opiniones carentes de fundamento, el autor se esfuerza en probar con métodos más objetivos el análisis de las políticas sociales y sus aspectos puramente económicos.
Este libro trata del copago sanitario y farmacéutico y de cómo los precios también ejercen su influencia nuestras decisiones sanitarias, y por ende en nuestra salud, y critica la política que conduce a nuestros gobernantes a tomar decisiones que cambian nuestro sistema sanitario sin la mínima evidencia que se exige, por ejemplo, a un medicamento para ser aprobado.

NI PAPERS, NI ATENCIÓ

Article publicat al diari ARA, 12 d'agost de 2012

Les mesures urgents de reforma de la sanitat pública d’abril passat i d’aquest mes d’agost s’emparen en la legitimitat que dona la necessitat ineludible de prendre mesures a fi de garantir la solvència del Sistema Nacional de Salut. Ara bé, no tot s’hi val ni tot serveix: el que estem veient és que es posposen les mesures més efectives i se n’adopten de poc útils o simplement contraproduents. Es posposa racionalitzar serveis segons resultats clínics i pagar pels medicaments i tecnologies segons el seu valor en termes de salut, mentre que amb excuses i escassa transparència se substitueix un sistema nacional de salut accessible a tots els ciutadans per un només accessible a assegurats i beneficiaris, tot i pagar-lo amb impostos generals. Tot plegat és poc oportú i no contribuirà a garantir la viabilitat de la sanitat pública que avui es troba en perill si no hi ha actuacions ràpides i més afinades que les preses fins ara.

El primer divendres d’agost, a cop de nou Real Decreto Ley, s’ha retornat el dret a la sanitat als majors de 26 anys que no cotitzen. Es queden sense atenció els espanyols que no hagin cotitzat mai guanyin més de cent mil euros. La mesura estrella és que els no residents no tenen dret a l’atenció no urgent a no ser que paguin una prima amb un cost més elevat per als majors de 65 anys. Això afecta dos tipus de persones, els no residents europeus o d’altres països amb renda suficient i que han gaudit a preu zero de la generositat de la sanitat espanyola, i els immigrants sense papers o que han perdut la residència i que en la seva majoria disposen de molt pocs recursos. Si hi ha hagut un costós turisme sanitari, com ha assenyalat el Tribunal de Cuentas, ha estat del primer grup. Per a aquests calia adaptar la normativa i gestionar bé la facturació, el que no s’explica és perquè no s’ha fet molt abans i s’ha penalitzat les Comunitats amb una major excel·lència clínica amb aquest cost.

Els immigrants sense permís de residència poc tenen a veure amb aquest turisme sanitari. Per aquests, ni el diagnòstic ni la mesura són adequats. Primer, no és cert que gastin molt en sanitat sinó que gasten menys que la resta de la població. Segon, l’estalvi de l’exclusió serà ridícul si es té en compte el cost marginal i no el cost mig. Tercer, la falta de cobertura pot resulta encara més cara: major risc de transmissió de malalties, trencament de la continuïtat assistencial, agreujament de la malaltia en posposar l’atenció i ús inadequat de les urgències. Quart, el potencial efecte crida, cas d’existir, s’ha de gestionar amb polítiques d’immigració i no pas de salut pública. Cinquè, la no inclusió dels medicaments dificulta l’eficàcia de l’atenció a aquells no residents – amb més d’un any de residència- que es puguin acollir als anomenats convenis i pagar un elevat preu en relació als seus ingressos.