miércoles, 10 de octubre de 2012
ENCUENTRO DIGITAL EN RTVE.ES
LINK al Encuentro Digital de RTVE.ES sobre el libro "¿QUIÉN TEME AL COPAGO?", 8 de octubre de 2012
Charla de los internautas con Jaume Puig-Junoy, autor de
'¿Quién teme el copago?'
domingo, 30 de septiembre de 2012
AUSTERITAT POC SALUDABLE
Article publicat al Diari ARA, 30 de setembre de 2012
Tanquem una legislatura curta on l’embat de l’austeritat s’ha emportat per
davant la majoria de promeses electorals en sanitat. Més enllà dels
incompliments forçats –mantenir la despesa real i reduir llistes d’espera-, per
trobar quelcom positiu cal destacar i un incipient sistema d’avaluació de
qualitat i resultats dels serveis, al que
queda camí per ser al nivell d’altres sistemes de salut europeus.
La capacitat financera dels recursos destinats a la sanitat pública catalana
el 2012 suposa, si es compleix el pressupost, un retrocés que ens retorna al
nivell de fa 8 o 10 anys si tenim en compte la inflació, l’envelliment i la capacitat
d’adoptar innovacions de valor per a la salut. En canvi, atesa la capacitat
fiscal dels catalans, podríem gastar una tercera part més – 400 euros per cap- del
que gastem ara.
Les retallades s’han fet imposant menys del mateix –el que no és millor- en
un sistema que, algú ja ho havia dit, no era pas sostenible abans de la crisi. Cal
retrobar el rumb amb canvis de calat si es vol una major integració
assistencial, desinvertir en els serveis de menys valor per a la salut i pagar
més per resultats en salut i menys per receptar o fer visites.
lunes, 17 de septiembre de 2012
Libro: ¿QUIEN TEME AL COPAGO? Entrevistas
EL ECONOMISTA, 9 /09/2012
(entrevista)
DIARIO MÉDICO, 14/09/2012
(entrevista)
ACTA SANITARIA, 17/09/2012
(entrevista)
EL GLOBAL, 17/09/2012
(entrevista)
(entrevista)
(entrevista)
(entrevista)
(entrevista)
Libro: ¿QUIÉN TEME AL COPAGO? Reseñas
martes, 28 de agosto de 2012
Nuevo libro: ¿QUIEN TEME AL COPAGO? El papel de los precios en nuestras decisiones sanitarias
¿QUIÉN TEME AL COPAGO? El papel de los precios en nuestras decisiones sanitarias
Los Libros del Lince, agosto 2012
¿Sabía usted que la sanidad le cuesta casi el tiempo de trabajo de todo un mes cada año? La creencia popular de que la salud no tiene precio debería ir acompañada de la advertencia: “Pero tiene un elevado coste que hay que pagar” entre todos.
La intención de este libro es muy sencilla: mostrar que podríamos mejorar nuestra salud, si nos replanteamos la forma en que pagamos la sanidad, y exponer cuál es el papel de los precios en nuestras decisiones sanitarias. No se pretende aquí llegar a la conclusión de que el copago sanitario es bueno o malo, sino aportar pruebas y conocimiento científico sobre sus efectos, de manera que podamos utilizar la información para tomar decisiones más acertadas y más saludables. Lejos de aceptar las anécdotas y las opiniones carentes de fundamento, el autor se esfuerza en probar con métodos más objetivos el análisis de las políticas sociales y sus aspectos puramente económicos.
Este libro trata del copago sanitario y farmacéutico y de cómo los precios también ejercen su influencia nuestras decisiones sanitarias, y por ende en nuestra salud, y critica la política que conduce a nuestros gobernantes a tomar decisiones que cambian nuestro sistema sanitario sin la mínima evidencia que se exige, por ejemplo, a un medicamento para ser aprobado.
¿Sabía usted que la sanidad le cuesta casi el tiempo de trabajo de todo un mes cada año? La creencia popular de que la salud no tiene precio debería ir acompañada de la advertencia: “Pero tiene un elevado coste que hay que pagar” entre todos.
domingo, 12 de agosto de 2012
NI PAPERS, NI ATENCIÓ
Article publicat al diari ARA, 12 d'agost de 2012
Els immigrants sense permís de residència poc tenen a veure amb aquest turisme sanitari. Per aquests, ni el diagnòstic ni la mesura són adequats. Primer, no és cert que gastin molt en sanitat sinó que gasten menys que la resta de la població. Segon, l’estalvi de l’exclusió serà ridícul si es té en compte el cost marginal i no el cost mig. Tercer, la falta de cobertura pot resulta encara més cara: major risc de transmissió de malalties, trencament de la continuïtat assistencial, agreujament de la malaltia en posposar l’atenció i ús inadequat de les urgències. Quart, el potencial efecte crida, cas d’existir, s’ha de gestionar amb polítiques d’immigració i no pas de salut pública. Cinquè, la no inclusió dels medicaments dificulta l’eficàcia de l’atenció a aquells no residents – amb més d’un any de residència- que es puguin acollir als anomenats convenis i pagar un elevat preu en relació als seus ingressos.
Les mesures urgents de reforma de la sanitat pública d’abril passat i
d’aquest mes d’agost s’emparen en la legitimitat que dona la necessitat
ineludible de prendre mesures a fi de garantir la solvència del Sistema
Nacional de Salut. Ara bé, no tot s’hi val ni tot serveix: el que estem veient
és que es posposen les mesures més efectives i se n’adopten de poc útils o simplement
contraproduents. Es posposa racionalitzar serveis segons resultats clínics i
pagar pels medicaments i tecnologies segons el seu valor en termes de salut,
mentre que amb excuses i escassa transparència se substitueix un sistema
nacional de salut accessible a tots els ciutadans per un només accessible a
assegurats i beneficiaris, tot i pagar-lo amb impostos generals. Tot plegat és
poc oportú i no contribuirà a garantir la viabilitat de la sanitat pública que
avui es troba en perill si no hi ha actuacions ràpides i més afinades que les
preses fins ara.
El primer divendres d’agost, a cop de nou Real Decreto Ley, s’ha retornat
el dret a la sanitat als majors de 26 anys que no cotitzen. Es queden sense
atenció els espanyols que no hagin cotitzat mai guanyin més de cent mil euros.
La mesura estrella és que els no residents no tenen dret a l’atenció no urgent
a no ser que paguin una prima amb un cost més elevat per als majors de 65 anys.
Això afecta dos tipus de persones, els no residents europeus o d’altres països
amb renda suficient i que han gaudit a preu zero de la generositat de la sanitat
espanyola, i els immigrants sense papers o que han perdut la residència i que
en la seva majoria disposen de molt pocs recursos. Si hi ha hagut un costós
turisme sanitari, com ha assenyalat el Tribunal de Cuentas, ha estat del primer
grup. Per a aquests calia adaptar la normativa i gestionar bé la facturació, el
que no s’explica és perquè no s’ha fet molt abans i s’ha penalitzat les
Comunitats amb una major excel·lència clínica amb aquest cost.
Els immigrants sense permís de residència poc tenen a veure amb aquest turisme sanitari. Per aquests, ni el diagnòstic ni la mesura són adequats. Primer, no és cert que gastin molt en sanitat sinó que gasten menys que la resta de la població. Segon, l’estalvi de l’exclusió serà ridícul si es té en compte el cost marginal i no el cost mig. Tercer, la falta de cobertura pot resulta encara més cara: major risc de transmissió de malalties, trencament de la continuïtat assistencial, agreujament de la malaltia en posposar l’atenció i ús inadequat de les urgències. Quart, el potencial efecte crida, cas d’existir, s’ha de gestionar amb polítiques d’immigració i no pas de salut pública. Cinquè, la no inclusió dels medicaments dificulta l’eficàcia de l’atenció a aquells no residents – amb més d’un any de residència- que es puguin acollir als anomenats convenis i pagar un elevat preu en relació als seus ingressos.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)