El dèficit pressupostari català no és específic de la sanitat sinó de tot conjunt dels serveis públics de l'Administració de la Generalitat. El principal problema de les finances autonòmiques, més enllà del crònic mal tracte i incompliment d’obligacions de l’Estat, és la caiguda dràstica dels ingressos fiscals autonòmics, caiguda que no sabem encara quina durada tindrà però que previsiblement no podem esperar que retorni als nivells previs a la crisi fins que hagin passat bastants anys.
Els mil milions que diuen que li falten al departament de Salut són el resultat financer visible d'uns pressupostos que de manera crònica han estat molt inferiors a les necessitats estructurals de la sanitat catalana i del mal tracte d'un sistema de finançament que no ha reconegut un impuls demogràfic molt fort i desigual entre comunitats, tant pel que fa a l’envelliment com a la recepció de població immigrant en els darrers deu anys.
Que el pressupost de Salut del 2010 no recollia la despesa real del 2009 ha estat reconegut públicament pel nou govern. Això no resol el problema pressupostari del govern català, però si que hauria de servir per a entendre que no és un criteri econòmic adequat robar a la sanitat només perquè és allí no hi ha diners. Robar allí on hi ha més diners sense tenir en compte els resultats i l’eficiència dels serveis públics pots sortir mol car i pot costar moltes més anys de vida dels que hauria de costar.
En tot cas, no es pot defugir ni un dia més la necessitat d'aprimar també la sanitat, però hi ha poc greix a reduir quan la despesa pública per persona és inferior a la mitjana de la resta de comunitats. Per posar dos exemples: la despesa en sanitat pública per cada català equival a dos terços de la de La Rioja i és un 15% inferior a la de Cantabria. La retallada pressupostària a repartir entre programes de despesa de la Generalitat no pot ser igual per a tots els serveis ni indiscriminada. La sanitat no ha d’estar ni molt menys blindada als retalls però ni hi ha cap raó per aplicar la regla de la proporcionalitat.
Cal retallar més en aquells serveis que aconsegueixen resultats molt pobres (eficàcia) i en aquells que aporten menys valor en relació al que costen (eficiència). En aquest context, el polític intel•ligent i de qualitat serà aquell que sàpiga distribuir la retallada entre serveis públics fent explícit i convencent als seus electors sobre quins serveis són més i quins menys prioritaris. Per dur a terme una retallada uniforme i indiscriminada no ens calen polítics sinó simples administradors disposats a esporgar tots els brots. El bon jardiner no és pas el que talla tots els brots d'herbes i plantes que ens porta la primavera a la mateixa mida sense distingir les plantes que vol que floreixin en el seu jardí de les herbes inútils i oportunistes.
No es pot oblidar que la sanitat és el servei públic que més valoren els contribuents i que creuen que més justifica els impostos que paguen. Comparativament és un servei públic bastant eficient i valorat. Ara bé, dit això, l'impacte sobre la qualitat assistencial i sobre la salut depèn més de la manera com es retalli que no pas només de la magnitud de la retallada.
Si el que es vol és que la reducció de recursos tingui l’impacte més petit possible sobre el benestar social s’hauria de fugir urgentment de les retallades a tots els serveis públics i a tots els hospitals i centres de salut per igual i de manera indiscriminada. Convé repartir el cost de l’ajust, un eufemisme per no parlar obertament de reducció dels diners, retallant més aquells serveis públics i proveïdors més ineficients i amb una pitjor relació entre els seus resultats i el recursos que fan servir, o sigui, els més cars.
Hauríem de mirar de no premiar la ineficiència: no podem castigar de nou als hospitals i centres de salut que han fet els deures, que ja han fet esforços per a tenir millors resultats en salut gastant menys, que han fet programes de gestió integrada entre atenció primària i l’hospital per tenir millor controlats els pacients crònics i més freqüentadors, que han fet esforços per a que la prescripció farmacèutica dels seus metges sigui més racional i basada en l’evidència, etc. Cal traslladar una major càrrega de l’ajust a aquells que fan més activitats amb menys impacte positiu sobre la salut. Si ho fem així, farem més amb menys.
