Aquest cap de setmana entra en
vigor a Catalunya l’anomenat euro per recepta. S’haurà acabat el preu zero per
a totes les receptes dels pensionistes, de qualsevol edat, siguin pobres o
rics. Fins i tot abans que es comenci a aplicar, hi ha raons que fan pensar que
ja és quelcom més que un euro, algunes són bones i d’altres, no tant.
La nova taxa suposa reconèixer
que és desencertat confondre un dret universal amb un dret gratuït, i això val
també per a l’educació i la dependència. Aquesta aportació del pacient té tots
els elements per a ser una alternativa adequada a la gratuïtat: és d’un import reduït, exceptua a totes les persones
sense recursos tant si són pensionistes com si no ho són i, molt important,
limita el màxim anual que es pot fer pagar a cadascú. Posats a buscar un euro
més d’ingressos per a la sanitat, la taxa serà menys regressiva que el cèntim
sanitari que ja paguem a la benzinera.
El cost dels medicaments també
depèn, entre d’altres coses de qui paga: a preu zero, els pacients van a buscar
més medicaments a la farmàcia i els propis metges s’hi miren menys en el preu
del que recepten. Donar medicaments de franc en lloc d’una millor pensió, com
es va decidir l’any 1978 amb els Pactes de la Moncloa, és una solució cara, poc
justa i poc saludable. La decisió d’implantar la taxa catalana ha servit per
apressar al govern espanyol, després de més de 30 anys, a canviar l’obsolet
copagament farmacèutic.
L’euro per recepta català ara se
solaparà amb el nou copagament estatal. A primers de juliol l’Estat acabarà
també amb la gratuïtat pels
pensionistes, que ha reservat només a les persones amb pocs recursos, fent-los
pagar un 10% del preu amb un límit màxim mensual de 8 i 18 euros, segons renda.
Si l’objectiu és frenar el consum innecessari i car de medicaments, amb un dels
dos, taxa o copagament, n’hi ha prou. Ambdós són millorables, però si s’hagués
de triar-ne un, l’euro català ja compliria l’objectiu moderador amb major
senzillesa i equitat.
El govern català podria haver renunciat a l’euro per
recepta aprovat abans del canvi estatal. La decisió no ha estat aquesta,
segurament atesa la greu crisi dels ingressos públics. Ha decidit imposar una altra
càrrega extra sobre els catalans, acceptant-ne el cost polític. Esvaïda la
coartada de l’eufemisme de dir-ne tiquet moderador, l’objectiu és lícit però
només recaptador. Esperem que no serveixi per a reduir encara més el pressupost
de la sanitat pública sinó al contrari. Convé fer rendir comptes al govern avaluant
l’impacte efectiu dels canvis, taxa i copagament, tant sobre la despesa pública
com sobre l’accés dels malalts als medicaments, així com sobre l’ús de
l’estalvi que la mesura pugui generar.
El copagament és només una petita peça i no pas la més
important per a una gestió més eficient dels medicaments i la sanitat. Seria
bona notícia veure la mateixa voluntat política per fer canvis de més calat:
per exemple, pagar amb diner públic i de manera transparent només aquells
medicaments i tractaments que mostren una millora valuosa en la seva eficàcia
respecte dels tractaments disponibles, segons l’evidència científica, i en
pagar un preu raonable per any de vida guanyat.
