Artículo publicado en EL PERIÓDICO, 13 de junio de 2012
El proper dia 23 ha d’entrar en vigor l’anomenat euro per recepta que va aprovar legítimament el Parlament de Catalunya en el marc de la llei de pressupostos d’aquest any. Aquesta aportació del pacient, en forma de taxa, té tots els elements per a no constituir un impost sobre la malaltia: és d’un import reduït, exceptua a totes les persones sense recursos tant si pensionistes com si no ho són i, molt important, limita el màxim anual que es pot fer pagar a cadascú. Que això podria aixecar gelosia competencial de l’Estat era previsible, tot i haver encobert aquest ingrés públic sota l’eufemisme d’una taxa “sobre els actes preparatoris i els serveis accessoris de millora de la informació” en la prescripció i dispensació de receptes.
El proper dia 23 ha d’entrar en vigor l’anomenat euro per recepta que va aprovar legítimament el Parlament de Catalunya en el marc de la llei de pressupostos d’aquest any. Aquesta aportació del pacient, en forma de taxa, té tots els elements per a no constituir un impost sobre la malaltia: és d’un import reduït, exceptua a totes les persones sense recursos tant si pensionistes com si no ho són i, molt important, limita el màxim anual que es pot fer pagar a cadascú. Que això podria aixecar gelosia competencial de l’Estat era previsible, tot i haver encobert aquest ingrés públic sota l’eufemisme d’una taxa “sobre els actes preparatoris i els serveis accessoris de millora de la informació” en la prescripció i dispensació de receptes.
A una mesura com aquesta, el dia que es va aprovar ara fa
ja uns mesos, se li podien trobar diverses raons de ser. La primera, la de
mirar de frenar el consum innecessari i car de medicaments en un país en el que
set de cada deu receptes es dispensaven des de feia més de 30 anys de franc
gràcies a la generositat de l’Estat que la feia pagar a les Comunitats. Segon, la
de contribuir a aconseguir un ingrés públic addicional, tot i que bastant
modest i potser temporal, semblant al que aplica també un país com França per a
destinar-lo al servei públic que més sovint fem servir i que és el que pensem
que més justifica els impostos que paguem. I, tercer, exercir el dret a
l’autonomia de manera més que corresponsable mitjançant una taxa sobre un
servei transferit que suposa una major càrrega per als catalans, rascant-nos la
butxaca fent un sobreesforç en favor de la sanitat pública més enllà del que
estan disposats a fer els altres.
Empès per aquesta mesura aprovada a Catalunya, en un
altre divendres fosc, el govern de l’Estat va fer el que no havia fet en 30
anys mitjançant un dels Real-Decreto ley amb més impacte i més poc explicat als
ciutadans. El RDL 16/2012 va acabar, entre d’altres coses, amb la gratuïtat
dels medicaments pels pensionistes i la va limitar només a les persones amb
pocs recursos, fent pagar un 10% del preu amb un límit màxim mensual de 8, 18 o
60 euros que és funció de la renda. Aquesta mesura és preveu que es comenci a
aplicar l’u de juliol, tot i que amb moltes dificultats pràctiques per culpa de
la tossuderia de voler dur la renda a la targeta sanitària.
La reforma del copagament farmacèutic de l’estat era
urgent i, malgrat les deficiències, la taxa catalana ja estaria justificada només
per haver servit per a precipitar el canvi. Ara bé, fet el canvi estatal, l’euro
per recepta ja no es pot pas emparar en la voluntat de reduir els incentius al
sobreconsum afavorit per la gratuïtat. Cal dir-ho clar, ara només es justifica
per recaptar una mica més. Ara bé, vist el desgavell monumental financer
present, això ara és poc qüestionable anant com va en favor de la sanitat
pública. Aquest euro és català, i el cost polític de la mesura el suporta de
manera corresponsable el govern català, els votants li passaran comptes en el
seu moment si en fa un mal ús. Volen ara també prohibir-nos aportar diners
extra que estem disposats a posar a la sanitat pública? I, ho volen fer
precisament aquells que ens deuen diners?
No hay comentarios:
Publicar un comentario