NI PAPERS, NI ATENCIÓ

Article publicat al diari ARA, 12 d'agost de 2012

Les mesures urgents de reforma de la sanitat pública d’abril passat i d’aquest mes d’agost s’emparen en la legitimitat que dona la necessitat ineludible de prendre mesures a fi de garantir la solvència del Sistema Nacional de Salut. Ara bé, no tot s’hi val ni tot serveix: el que estem veient és que es posposen les mesures més efectives i se n’adopten de poc útils o simplement contraproduents. Es posposa racionalitzar serveis segons resultats clínics i pagar pels medicaments i tecnologies segons el seu valor en termes de salut, mentre que amb excuses i escassa transparència se substitueix un sistema nacional de salut accessible a tots els ciutadans per un només accessible a assegurats i beneficiaris, tot i pagar-lo amb impostos generals. Tot plegat és poc oportú i no contribuirà a garantir la viabilitat de la sanitat pública que avui es troba en perill si no hi ha actuacions ràpides i més afinades que les preses fins ara.

El primer divendres d’agost, a cop de nou Real Decreto Ley, s’ha retornat el dret a la sanitat als majors de 26 anys que no cotitzen. Es queden sense atenció els espanyols que no hagin cotitzat mai guanyin més de cent mil euros. La mesura estrella és que els no residents no tenen dret a l’atenció no urgent a no ser que paguin una prima amb un cost més elevat per als majors de 65 anys. Això afecta dos tipus de persones, els no residents europeus o d’altres països amb renda suficient i que han gaudit a preu zero de la generositat de la sanitat espanyola, i els immigrants sense papers o que han perdut la residència i que en la seva majoria disposen de molt pocs recursos. Si hi ha hagut un costós turisme sanitari, com ha assenyalat el Tribunal de Cuentas, ha estat del primer grup. Per a aquests calia adaptar la normativa i gestionar bé la facturació, el que no s’explica és perquè no s’ha fet molt abans i s’ha penalitzat les Comunitats amb una major excel·lència clínica amb aquest cost.

Els immigrants sense permís de residència poc tenen a veure amb aquest turisme sanitari. Per aquests, ni el diagnòstic ni la mesura són adequats. Primer, no és cert que gastin molt en sanitat sinó que gasten menys que la resta de la població. Segon, l’estalvi de l’exclusió serà ridícul si es té en compte el cost marginal i no el cost mig. Tercer, la falta de cobertura pot resulta encara més cara: major risc de transmissió de malalties, trencament de la continuïtat assistencial, agreujament de la malaltia en posposar l’atenció i ús inadequat de les urgències. Quart, el potencial efecte crida, cas d’existir, s’ha de gestionar amb polítiques d’immigració i no pas de salut pública. Cinquè, la no inclusió dels medicaments dificulta l’eficàcia de l’atenció a aquells no residents – amb més d’un any de residència- que es puguin acollir als anomenats convenis i pagar un elevat preu en relació als seus ingressos.