jueves, 25 de abril de 2013

AJUSTOS EN SANITAT 2013: PLOU SOBRE MULLAT

Versió més extensa de l'article publicat al diari ARA 25/04/2013


L’ombra de les presses de la destral pressupostària, allunyada del bisturí afinat, planeja de nou sobre el servei públic més ben valorat pels contribuents: la sanitat pública. Res de nou pel pacient usuari: la sanitat catalana s’ha endut la pitjor part en el repartiment de la reducció del pressupost autonòmic des de la caiguda en picat dels ingressos públics amb l’inici de la crisi econòmica. Convé repensar si aquesta pressió renovada sobre la sanitat porta a donar estabilitat per a tenir un Sistema Nacional de Salut (SNS) que duri molts anys o si estem immersos ara en una cursa decrementalista, fent menys del mateix, de manera que el risc que el que tenim es torni insostenible s’allunya més aviat poc.
Pensem el problema de manera semblant a com fan les mesures de sostenibilitat de les finances públiques. Primer, observem si avui és cert que hem de reduir el nivell de despesa perquè s’allunya del que podem pagar atesa la nostra renda i les nostres preferències per la sanitat. I, segon, mirem si estem prenent mesures que garanteixin que en l’horitzó del 2020 i del 2030 podrem fer front a l’impacte de l’envelliment i del canvi tecnológic sobre els serveis dels hospitals i datenció primària.
Sobre la situació avui, no és una despesa excessiva sinó un repartiment ineficient de la despesa pública entre governs el que explica la imposició de més ajustos sobre la sanitat. Espanya gasta igual o menys en sanitat pública que altres països amb la mateixa renda, que és la mesura de seva capacitat de pagar. I, la despesa sanitària per persona a Catalunya ja és inferior a la mitjana espanyola. Quan tenim en compte la inflació, l’envelliment i l’aparició de nous medicaments i tecnologies, veiem que la capacitat de compra de salut del pressupost català ha anat entre 8 i 10 anys enresa amb les retllades fetes i proposades enguany. A això cal afegir-hi un sobre-esforç fiscal pròpiament destinat a la sanitat que estem fent a través del cèntim sanitari –que recau sobre el preu dels hidrocarburs- i de la taxa de l’euro per recepta –ara suspesa temporalment pel Constitucional-.
Sobre la sostenibilitat en el futur, l’experiència d’altres països mostra que la clau es troba en dos factors bén poc presents en el debat pressupostari. Un és la gestió de la cronicitat lligada a l’envelliment de manera molt més integrada i coordinada entre nivells assistencials, canviant cap a un pagament capitatiu que incentivi a tenir un pacient més sà i complidor del tractament més que no pas hiperfreqüentador dels serveis. I, l’altra, és que les reformes estatals espanyoles tornen a deixar al calaix un sistema d’avaluació de prestacions i medicaments basat en la mesura objectiva del valor terapèutic afegit i el seu cost en relació a l’efectivitat, quelcom habitual des de fa anys a sistemes de salut com el del Regne Unit, Suècia, Alemanya, França, etc.
Una part mot elevada de la reducció de la despesa s’ha fet amb el tripagament farmacèutic: taxa de l’euro per recepta a Catalunya, supressió de la gratuitat i augment del copagament estatal i desfinançament de medicaments. Aquesta ha estat la mesura més efectiva, però d’una sola vegada, i per això hauria de preocupar: cal saber si realment s’esta reduint el consum de medicaments de menys valor i en els pacients que menys ho necessiten. Si això no fós així, no només perdriem salut sinó que en els propers anys l’empitjorament de malalties cròniques ens costarà encara més diners.
Cert és que hi ha ineficiències millorables en el funcionament dels nostres centres sanitaris, com hi ha intervencions quirúrgiques d’escàs valor per la salut que s’haurien de reduir a favor d’altres més efectives. Ara bé, la imprescindible necessitat de fer les coses millor desinvertint en el de menys valor per re-invertir en el de més valor per la nostra salut, no justifica ni la retallada indiscriminada ni reduir més el pressupost global. Les retallades fetes fins ara, més sentides per l’impacte sobre els sous dels empleats que pel pacient, amaguen algunes coses fetes aquí que apunten en la bona direcció:  harmonització dels costos medicaments de dispensació hospitalària, sistema de priorització de pacients en llista d’espera, o les recomanacions sobre pràctiques que no aporten valor. En endavant hi ha pocs dubtes que no queda espai per a aprofondir la reducció sense costos perceptibles per a la salut dels catalans.
        

No hay comentarios:

Publicar un comentario