L’ombra de les presses de la
destral pressupostària, allunyada del bisturí afinat, planeja de nou sobre el
servei públic més ben valorat pels contribuents: la sanitat pública. Res de nou
pel pacient usuari: la sanitat catalana s’ha endut la pitjor part en el
repartiment de la reducció del pressupost autonòmic des de la caiguda en picat
dels ingressos públics amb l’inici de la crisi econòmica. Convé repensar si
aquesta pressió renovada sobre la sanitat porta a donar estabilitat per a tenir
un Sistema Nacional de Salut (SNS) que duri molts anys o si estem immersos ara
en una cursa decrementalista, fent menys del mateix, de manera que el risc que
el que tenim es torni insostenible s’allunya més aviat poc.
Pensem el problema de manera semblant
a com fan les mesures de sostenibilitat de les finances públiques. Primer,
observem si avui és cert que hem de reduir el nivell de despesa perquè
s’allunya del que podem pagar atesa la nostra renda i les nostres preferències
per la sanitat. I, segon, mirem si estem prenent mesures que garanteixin que en
l’horitzó del 2020 i del 2030 podrem fer front a l’impacte de l’envelliment i
del canvi tecnológic sobre els serveis dels hospitals i datenció primària.
Sobre la situació avui, no és una
despesa excessiva sinó un repartiment ineficient de la despesa pública entre governs
el que explica la imposició de més ajustos sobre la sanitat. Espanya gasta
igual o menys en sanitat pública que altres països amb la mateixa renda, que és
la mesura de seva capacitat de pagar. I, la despesa sanitària per persona a
Catalunya ja és inferior a la mitjana espanyola. Quan tenim en compte la
inflació, l’envelliment i l’aparició de nous medicaments i tecnologies, veiem
que la capacitat de compra de salut del pressupost català ha anat entre 8 i 10
anys enresa amb les retllades fetes i proposades enguany. A això cal afegir-hi
un sobre-esforç fiscal pròpiament destinat a la sanitat que estem fent a través
del cèntim sanitari –que recau sobre el preu dels hidrocarburs- i de la taxa de
l’euro per recepta –ara suspesa temporalment pel Constitucional-.
Sobre la sostenibilitat en el
futur, l’experiència d’altres països mostra que la clau es troba en dos factors
bén poc presents en el debat pressupostari. Un és la gestió de la cronicitat lligada
a l’envelliment de manera molt més integrada i coordinada entre nivells
assistencials, canviant cap a un pagament capitatiu que incentivi a tenir un
pacient més sà i complidor del tractament més que no pas hiperfreqüentador dels
serveis. I, l’altra, és que les reformes estatals espanyoles tornen a deixar al
calaix un sistema d’avaluació de prestacions i medicaments basat en la mesura
objectiva del valor terapèutic afegit i el seu cost en relació a l’efectivitat,
quelcom habitual des de fa anys a sistemes de salut com el del Regne Unit,
Suècia, Alemanya, França, etc.
Una part mot elevada de la
reducció de la despesa s’ha fet amb el tripagament farmacèutic: taxa de l’euro
per recepta a Catalunya, supressió de la gratuitat i augment del copagament
estatal i desfinançament de medicaments. Aquesta ha estat la mesura més
efectiva, però d’una sola vegada, i per això hauria de preocupar: cal saber si
realment s’esta reduint el consum de medicaments de menys valor i en els
pacients que menys ho necessiten. Si això no fós així, no només perdriem salut
sinó que en els propers anys l’empitjorament de malalties cròniques ens costarà
encara més diners.
Cert és que hi ha ineficiències
millorables en el funcionament dels nostres centres sanitaris, com hi ha
intervencions quirúrgiques d’escàs valor per la salut que s’haurien de reduir a
favor d’altres més efectives. Ara bé, la imprescindible necessitat de fer les
coses millor desinvertint en el de menys valor per re-invertir en el de més
valor per la nostra salut, no justifica ni la retallada indiscriminada ni
reduir més el pressupost global. Les retallades fetes fins ara, més sentides
per l’impacte sobre els sous dels empleats que pel pacient, amaguen algunes
coses fetes aquí que apunten en la bona direcció: harmonització dels costos medicaments de
dispensació hospitalària, sistema de priorització de pacients en llista
d’espera, o les recomanacions sobre pràctiques que no aporten valor. En
endavant hi ha pocs dubtes que no queda espai per a aprofondir la reducció sense
costos perceptibles per a la salut dels catalans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario