RESCAT FARMACÈUTIC

Comentari reproduit parcialment a La Vanguardia, 22/03/2013 

De nou, l’escanyament de les finances públiques catalanes toca un punt delicat i més que sensible de l’estat del benestar, la dispensació de medicaments. Ni l’insòlit tancament patronal de les farmàcies de fa uns mesos ni les queixes pel retard creixent en el cobrament de la factura de la sanitat pública, tot i legítims, faran gaire ni per esvair les dificultats de tresoreria ni per ajudar a fer una reconversió del model de negoci de les farmàcies.  Que el sector públic es financii en proveïdors amb escàs marge de maniobra a curt termini L’escenari fiscal i pressupostari català és complicat, cal que el govern ajudi a fer-lo previsible i així facilitar que les farmàcies facin ajustos i, si volen sobreviure,  s’adaptin a un escenari per a la sanitat que no té res a veure amb el de fa deu anys.

Ara bé, qui pensi que el problema de les farmàcies es redueix al retard en el cobrament de les receptes públiques s’equivoca bastant.  És adequat el nombre actual de farmàcies? És adequada el nombre i la composició de recursos humans en la dispensació a les farmacies? És adequat el model de concertació pública? S’ha de continuar evitant qualsevol tipus de competència de preus i distribució comercial fora de les oficines? S’ha de limitar l’establiment amb els criteris amb els que s’ha fet fins ara? Cal oferir serveis amb valor sanitari al ciutadà, i que es pagui, o només dispensar envasos?

Només l’estabilitat propiciada pel fort proteccionisme i una regulació favorable als ja instalats ha fet possible que el sector de la distribució minorista de medicaments no s’hagi adaptat en els darrers deu anys als forts canvis que ha sofert el finançament dels medicaments. Canvis que són estructurals i no pas flor d’un dia:  una caiguda de vendes públiques que no es recuperarà i que, si tenim en compte la inflació, acabarà essent d’una tercera part; cada vegada hi ha menys principis actius nous i d’elevat preu a les farmàcies; la major part de medicaments nous i més cars ja no es dispensen des de la farmàcia sinó des de l’hospital; la competència dels genèrics ha reduït molt el preu; la gratuïtat generalitzada per a la major part del consum ha desaparegut per a no tornar mai més i el nombre de receptes cau en picat per primera vegada.

El sector públic ha de garantir l’accés del pacient a les farmàcies però potser això vol dir que no totes les farmàcies podran ser viables; potser hi hauria d’haver un major paper de la competència en les vendes sense recepta i en la para-farmàcia i productes sense recepta; potser s’hauria de veure si pagar un marge comercial com a botiguer encara té algun sentit o si cal passar a pagar per prestar un servei de salut, amb una part de la remuneració fixa per oficina –només les que calguin-i una altra de variable segons la dispensació i el servei; etc.