Article publicat al Diari ARA, 25 d'abril de 2012
El més visible i llaminer del Reial
Decret-llei de mesures urgents publicat avui 24 d'abril són els canvis en el copagament de
medicaments, ampliat ara a serveis com pròtesis, dietètics o transport sanitari
no urgent. Això és una moneda de doble cara. Per un costat, si s’aplica amb
seny hauria d’afavorir un ús més responsable i permetre un repartiment més just
de l’aportació del pacient que no pas fins ara. Per l’altre, pot ser negatiu ja
que no ha de ser l’eix de la reforma de la sanitat sinó mesures sobre la oferta
de serveis.
El copagament ha de ser moderat i
universal amb excepció dels més pobres si no vol generar més cost que benefici.
Ha estat un canvi en la bona direcció eximir als més pobres, siguin actius o
pensionistes (discapacitats, rendes d’integració social, pensions no
contributives i aturats sense subsidi), en lloc de concedir la gratuïtat tant a
pensionistes de renda baixa com elevada, incloses sense penalització les jubilacions
voluntàries.
La forta concentració de la
despesa en un nombre reduït de malalts crònics porta a mantenir un copagament
reduït com el que hi havia fins ara del 10% amb un import màxim per recepta. Aquesta
concentració del cost en els més malalts de qualsevol edat, aconsella també
fixar un topall al que durant un any pot arribar a pagar cada individu, amb un
import màxim com a Suècia o un percentatge màxim de la renda com a
Alemanya.
Ara bé, la modalitat de
copagament en funció de la renda que s’acaba d’instaurar no complirà prou bé la
seva funció i és més complicada i costosa del que calia. De fet, no es tracta
d’un copagament funció de la renda. Un malalt actiu pagarà entre el 40 i el 60%
del preu del medicament o servei sense cap topall en el cost acumulat que pot
suportar. Un 40% del preu ja és una aportació elevada fins i tot quan es
compara amb altres països; no calia cap augment. Ara bé, com més malalt estigui
hi haurà de destinar una part més gran dels seus ingressos. En canvi, si es
posa malalt com a pensionista amb els mateixos ingressos, pagarà només el 10% sense
superar un màxim de 8 o 18 euros al mes. Per cert, si és funcionari actiu o
pensionista continuarà pagant sempre el 30% de tot.
Una opció més senzilla haguera
estat aplicar un mateix import anual màxim per tothom o un mateix percentatge
dels seus ingressos. D’aquesta manera, per a dos individus amb una mateixa
necessitat el subsidi públic seria ja més elevat pel de menys renda i seria
funció de la renda. En canvi, el sistema
triat pel govern és embolicat i costarà molts diners, reclamacions, temps de
pacients i molta burocràcia.
Reformat el copagament de les
receptes, vigent des de 1980 sense canvis, la taxa catalana ha perdut coartada.
Si es manté, no serà més que un altre impost addicional sobre els malalts
catalans destinat a fer calaix al preu que sigui.
Menys visible però més important és que es poden
excloure tractaments per a símptomes menors mantenint un cert control del preu
de venda, i sobretot que es tindrà en compte el cost-efectivitat a l’hora de
decidir finançar medicaments. De fet, mentre ens hem encallat amb copagaments
segons renda, fa temps que en altres països europeus hi ha copagaments segons
l’efectivitat i necessitat del tractament, nuls o molt baixos per allò més
efectiu i necessari (insulina per a diabètics),
i més elevats per a tractaments més cars amb escàs o nul valor
terapèutic afegit o que només aporten comoditat, i que el pacient es pot
estalviar si tria els d’aportació reduïda. Això i les mesures farmacèutiques en el seu conjunt serà objecte d'una altra entrada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario